Mentides a mida

” Fes-me un vestit. Sí, a mida, d’un color que em  ressalti els ulls. Que m’ajudi a fer-me esvelta i que tapi les imperfeccions que em sé i que no vull compartir. Posa-m’hi un brodat, que brilli tant que jo mateixa oblidi el lloc dels dubtes i de les zones fosques i que asseguri que qui miri pugui només quedar embadalit ” 

Mentides fetes a mida.

Però la veritat no s’inventa.

 I la veritat és aquest cos que tapo amb parracs desesperadament. Enormes llençols  cobrint  la bellesa d’una realitat que no he après a mirar. I és així com vaig vivint en un paisatge d’evidències revestides. Veritats fetes trastos que tapades i tot destorben.  Perquè hi topo. Perquè em faig  blaus a les cames i al ser. Sense valor per descobrir-les, precioses joies que condemno a ser andròmines sota el brodadíssim vel de les meves pròpies mentides.

Anuncis

Continuant

Abandono.

Abandono perquè no hi poso el temps. O perquè no en tinc.

… perquè això no és el que jo esperava.

…  perquè no n’aprendré. Perquè no se’m dóna bé.

Abandono perquè ja no m’interessa.

Sovint, trio formes d’evitar la incomoditat que precedeix el canvi.  

En la ruta d’anar-me fent conscient se’m fa valuós passar per la incomoditat. Res canvia si no és necessari. No canvio de dieta fins que no m’avisa la meva salut. No canvio de postura fins que no em canso de l’actual. No canvio d’estratègia fins que ja no aconsegueixo els resultats desitjats. Entrar en el lloc on em costa estar possibilita sortir-ne amb  una nova forma doncs justament és en aquest lloc molest on hi  ha potencial  per a la transformació.  

I és que a vegades – si no em cuido en la pròpia  conversa interna –  resulta insuportable veure’m tant lluny d’on jo voldria ser.  Però és des d’aquí que puc trobar-me… i enfocar el camí del canvi.

I ho estem fent! Ho fem  amb un instrument entre les mans que xerrica de mala manera, amb un pranayama que no practico tant com em diuen que hauria de fer-ho, amb unes pràctiques que no envio perquè segons jo mateixa no em “surten” encara prou “perfectes”. I arribo ara, aquí, a les portes del retir que culmina el primer curs d’aquest Naad Yoga Teacher Training navegant-me en tota aquesta meva dificultat.

És desconcertant el sabor de la realitat.

Em reubico recordant perquè vaig decidir escollir aquesta ruta.

Pausa (tant llarga o tant curta com sigui necessària)

I continuo.

… perquè estic aprenent a donar-me el temps que jo necessito.

… perquè des de la realitat vaig gaudint de les sorpreses del camí.

… perquè em deixo estar aprenent allò que se’m resisteix.

… perquè vaig entenent que res m’ha de sortir ni bé ni malament.

Continuo perquè em tinc el ferm compromís de créixer!

Just després de dir

foto: Elisabetta ITALIANBARK -https://www.pinterest.es/italianbark/

He buscat silenci.  I no m’ha semblat trobar-ne en cap racó de muntanya solitària. Ni en cap platja secreta. Tampoc dins el temple més calmat i quiet que puguis imaginar.  Res, ni rastre … més aviat un escàndol de xivarri carregant-me el front.

En canvi si l’he anat descobrint després d’esquerdar l’hermetisme d’una pell gruixudíssima on em rebotaven les preguntes i les afirmacions de molts tons, ritmes i colors.   L’he vist just després de dir que si, que no, que prou, que ara, que mai, que potser, que marxis, que et quedis, que no ho sé, que tant sols, que trist, que feliç …

He buscat silenci i l’he trobat just després dir.

Aprenent a conduir-me

“Dóna’m això”.” Fes-me sentir així”. “Fes que arribi no sé quina cosa”. “Fes que això no passi”.  En ocasions ens relacionem amb el mantra donant-li la direcció del volant de la nostra vida, imaginant que el poder el té ell. I ell, sense nosaltres, al meu entendre, no resoldrà.  I no ho farà perquè l’alquimia, la tansformació, és cosa nostre. Quan sintonitzo amb el mantra, quan profundament m’escolto en aquell so,  la meva visió es modifica.  Veig les coses des d’un altre angle, puc observar-me més polièdricament. Llavors puc prendre altres decisions, aplicar noves estratègies. Prendre el volant per seguir noves rutes. Ment i ànima resolen millor la meva realitat inspirades per aquesta píndola sonora on melodia, ritme, emoció i estat d’ànim, a més Continua llegint

L’ombra dels teus passos

kirtanDesprés de 3 dies emergí de les profunditats amb un missatge d’amor per a la humanitat. Aquella proclama d’unitat de tota l’existència i  la imparcialitat de l’inefable en un món d’infinites formes on tothom hi és benvingut era – i és encara – un regal de llum.

Si deixo de pensar-lo com una bonica història remota el trobo en mi com una immensa inspiració per al meu cant, per a la meva vida. Ell m’ensenya a servir el te als meus estudiants entenent que el que els ofereixo és molt més que un líquid saborós. Em mostra que l’autèntic cor de l’art viu en la més humil expressió de cada ser. M’ensenya que totes les veus són la veu de la consciència, que cap sobra, que cap Continua llegint

El mantra de la darrera cullerada

b1efd5e060cfbe213f6c790456efa2e6Acabats els cants per  obrir-me a l’abundància, penso: “feina feta”.  Ridícula. L’expressió gairebé m’eixorda.  “ FEINA FETA”?!!!  Què vol dir això!?… si segueixo en la falta, sentint fredor al cor i a la butxaca amb la desesperança pròpia de qui no aconsegueix fer-ho diferent!! En què he estat mentre cantava? Aquí no ha passat el miracle que esperava! En què he  invertit  el meu valuós temps de vida? …  Perquè m’he conformat amb executar instruccions al més pur estil “abracadabra”?  … Perquè canto, prego, visc, sense mi?

Avui exploro la possibilitat de passar de la cançó al mantra fent viva la oportunitat, sempre present, de tansitar de la Continua llegint

L’acte sagrat de cantar

IMG_20180823_221149

Quan fa alguns anys em vaig interessar per els cants sagrats no imaginava la profunditat de la futura troballa. Tenia la idea que el cant es “tornava” sagrat per les paraules que un feia servir. Pensava en el cant des de la filosofia, des de les paraules com a contenidores de significats. Això em semblava el “mantra”. Hi havia la bellesa de la doctrina, un interessant teoria … I sí … tenia sentit… però alguna cosa trobava a faltar.

Més endavant algú em va convidar a seure, a callar, a escoltar amb profunditat. I dic “a callar” amb certa contundència perquè, efectivament, aquella nova forma d’aproximació a la sacralitat exigia un temps de silenci, de recolliment i d’aprenentatge que em posava l’ego a dieta de judicis i reconeixements, és a dir, ni discos ni concerts, plenament enfocada a aprendre.

Continua llegint