Cada ara que ve i que passa

pulsació

Tic – tac . Escolto la distància respirant l’espai que hi ha entre un punt i l’altre. Trepitjo aquest lloc estret i just molt atenta. Podria alentir-me entretinguda en records, en experiències que ja no hi són ara. Podria córrer desbocada cap als llocs on em vull veure, sense posar valor en el camí. Podria esgarrapar les cantonades del segon que deixo per no entrar encara de ple en el repte. Tic – tac. Aquí, ara. I tot és exactament com és. Vist així no em sembla tant terrible. En algun moment podria ser-ho. Llavors,  el mateix tic – tac duu el missatge de que aquest malestar també passarà.

 

Advertisements