M’adoro per com t’estimo

1390417c7e357801960b26cb3fbe45e5(Àudio :Butter and Eggs – Julian Lage & Chris Eldridge)

M’adoro per com t’estimo, podent ser en uns palmells de mans esteses, dues pistes verdes que acullen la  incerta direcció del teu vol. Em fascina el regal de cançó  d’amor naixent d’aquella meva deu, la veu de Déu banyant-me el cos per dins, vessant pels ulls, en la boca el crit i en la pell una enredada dansa de cabells embogits. M’encanto estimant-te així, sense atendre cap més tracte que no sigui el que mantic amb mi. Meravellant-me de sentir de nou el bulliciós batre d’ales d’un estol d’ocells rubí.  Sense permís ni restricció,  com el Sol que despresament  surt i regala la seva escalfor, m’aplaudeixo en el decret de les distàncies que no ens malmeten i la conformitat dels adéus que cuiden i preserven la meva capacitat d’estimar.

 

Després

7c28d7656469aa0770be38b2795704a9
(Àudio Solêr  – Otto Totland)

Quan veig lliscar cada alè nostre entre les afilades amenaces d’acer que belluguen els Teus dits, se’m fa cert l’ara. Perquè mentre vermella discorre pel tall d’aquell ferro esmolat jo planejo rumbs llunyans i dies llargs com un privilegi innat, com si aquest transcórrer de la vida em donés garanties d’assolir els futurs que imagino. Mai la possibilitat de la secció defintiva em resulta justa. No trobaria mai un bon moment per deixar de ser aquí si és el després qui em guarda la meravella, l’esclat de les més belles flors, la més emocionant simfonia. I així, enfocada en l’espera, em perdo més de mitja vida, deixant desfer l’aquí, l’ara, amb-sense tu, amb-sense mi, cavil·lant com de prodigiós serà aquell gloriós moment de després.

Significança

2019b2ca8dbc8acfa58bed522a5f59c1(Saving Us a Riot (Live) – Phoria)

Cada ínfima i anodina insignificança m’és – després d’aquest món de límits- una secreta porta a les profunditats, una localització en aquest circuit de camins nocturns banyats de lluna, un punt determinat en el gruixut teixit d’epidermis sobreposades que ressonen juntes en les enormes bambolines de la vida.

Així, la circumstància no em sembla inofensiva. La intranscendència li poso jo si menystinc cada “ara”, fent-lo estèril, ridícul, fill d’una mirada sorda.

Res és només el que sembla. I atenuada la ridiculesa, mentre mig espio com de fonda i misteriosa és la visió de la contemplació, vaig sabent-me en una més ampla existència.

Sempre a favor

a4971751e422518aeeef87d9910fd6e3(The Swimmer – Phil France)

Escalava els dies assegurant els passos en laberíntiques tombarelles. Però ni grampons ni arnesos van ser prou àncores en aquella ruta on el vent, sense cap pudor, li bufava escandalosament a la cara. Era tant l’espai, tantes les oportunitats  … per què havia de refer sempre el mateix absurd trajecte entre l’intent i el punt d’inici? Plena de “per quès” detestava l’antipatia de la ventada, doncs havia comprovat que de cap manera volia anar-li a favor.

Una vegada, ja exhausta, no va oposar-se a la desfeta. Va acceptar-ne el retrocés i va deixar-se voleiar planejant les Continua llegint

Respirant, cantant, sentint

4Har Har (Raag Dhanasri Mantra) – Professor Surinder Singh

El so és cosa de, com a mínim, dos. Quan el músic toca la corda d’un instrument, la seva vibració produeix un so. Hi ha un impacte que requereix de dos components: unes cordes i uns dits en acció. Igual passa en la natura: una fulla i el vent, unes pedres i un riu.

Però hi ha un so que ve d’un altre lloc. És un so que és per ell mateix i que no necessita d’aquests dos actors. És un so lliure de fricció, és un so que és dins teu i que es fa audible quan has perdut les paraules, quan la ment és més plana. És la ressonància de l’existir. És quan descobreixes que tota la creació està vibrant amb tu. Continua llegint

Somrient receptivitat

Smile – World’s End Girlfriend, Shione Yukawa

dfa9decaa03954449a7310c4dc5dbbe1Com més ample es feia, més fàcilment acollia les gotes d’aquella pluja divina. Mentre el sostenia d’orella a orella,  dilatant-se en  la seva simpatia, es reestructurava en el propi creixement còncau. Era un somriure com un impluvi, com una copa porosa que m’hidratava amb l’aigua d’aquella placidesa.  La obertura central deixava entrar el sol d’aquell diluvi daurat aclarint-me les habitacions adjacents, airejant el peristil amb la lleugeresa despreocupada de la migdiada infantil. El riure eren les parets del calze, un espai d’escolta pel que volgués arribar.  Era ser en una somrient receptivitat.