Només l’escolta

 

010959dddb71e5d9dfccc76c90f498b9(àudio: Pauri 23 Jap Ji – Veer Kaur & Guru Kaur)

M’agrada obrir els ulls i sentir les ninetes fugir-me corrent com  dues fures encuriosides a buscar pel món  les Teves pistes.  Et troben arreu. Surten volent comprendre , volent veure, … viure. I és en la pausa que descobreixen – a vegades només a mitges –  que cada cosa és  filla d’aquest Teu preciós llenguatge, d’aquesta natural retòrica que  canta la més excelsa bellesa des de l’interior i es manté pacient sigui quina sigui la nostra capacitat d’escoltar.  La composició no em pertany. Només amb l’escolta sé que em recolzes el somni.

 

Dels sentits en el so

65c5600f96549aa83eeff87c5e39331eNo sabia que podia mastegar el so i trobar-ne el gust, l’aspror, la sequetat, l’acidesa, la lleugeresa… Tampoc imaginava que podia veure-hi un color que em parlés de calideses, de fredors. No tenia ni idea que  podia flairar-lo en l’ambient…  olors de mandra, d’agitació, d’infantesa, … Ni tampoc que era possible posar-l’hi tact a aquell “Ah!” del tall finíssim del paper a la pell o a aquell “aaahhh ****  …” de quan m’abrigo sota una manta groixuda i suau mentre tu m’escalfes un te. Avui el Sa Chandowati, la plenitut en la tònica, té gust de maduixa de l’hort de la meva àvia, tacte d’herba vibrant i verda, olor floral de radiant primavera. També brilla com un sol immens que m’escalfa i sona com mil cors despresos cantant junts. Quin so tant magnífic, no? O avui també em sona el Re Dayawati, la segona a vegades menor que fa referència a la protecció, fa olor d’intimitat de  la llar, té el toc d’unes mans que protegeixen, s’il·lumina amb una llumeta amorosa que irradia  delicadesa mentre sona una cançó de bressol.  Has sentit mai aquest so? La vida ens canta a un volum altíssim amb els sentits oberts.

Va ser SENTIR

bbf3d5247fc76c2188f7ed3a7c5d99dfL’havia sentida a la sessió de biodansa. Sí, en la roda final, quan ja totes les peces han fet voltes i voltes dins meu, quan els ulls es troben amb la sinceritat pròpia i amb la de l’altre. La buscava… però tot i recordar-ne algunes paraules … m’era impossible reconèixer-la … cap melodia em semblava tant colpidora com la de llavors …

Vaig demanar-ne el nom. Amor de índio. Vaig escoltar-la. I no vaig sentir-la. L’havia sentida des d’algun lloc que no eren les orelles. Quantes coses calla el so des de la ment, des de la descodificació de sons, des de la racionalització d’harmonies, des del contingut de les paraules. I en canvi, en el silenci del moviment, quan les portes del ser ja són obertes,  es revela l’essència atravessant la pell, encetant un diàleg visceral i valuós. Em sembla que això d’aquest dia va ser SENTIR …

L’escolta com a receptivitat

imagesEscoltar sempre té conseqüències. Entenc que quan un escolta entra en contacte amb l’altre i amb un mateix. Quan defujo escoltar a l’altre em defujo a mi mateixa. D’alguna manera, si no t’escolto, em sembla aturar un canvi però inevitablement és – al mateix temps- el tombant cap a un nou escenari.

Escoltar és una qüestió de receptivitat. No hi arribo des dels arguments que em protegeixin a la meva torre infranquejable. Tampoc ho aconsegueixo des del lloc de l’invasor amb un arsenal de llances i fletxes. Escoltar és una disposició passiva a la reconsideració. És la receptivitat. Quan et converteixes en Yin, la porta s’obre. És quan et veig i t’entenc. És quan realment ens trobem.

Aquí intento estar quan et dic que t’escolto. Des d’aquí m’agradaria que intentéssis escoltar-me. Sé que és molt.