Allotjant-me el mantra

Enterrar-me  sota la pell i teixit endins la llavor de vibració, és decisió d’inici.  Obrir-me les finestres per allotjar entre la carn de la meva ment la possibilitat d’una solució que encara desconec,  és creure’m el primer pas.  Perquè sense procés no podré conèixer la rara flor d’un fruit que – des d’aquí – ni tant sols li endevino la forma.  I per un temps serà tot covar l’engruna. Regar-la, cant a cant,  fins que, un dia, la força del nounat esquerdi les parets del  gra, enredant-se’m amb antigues bardisses. Uns quants cants després, si és que la malesa ha fet lloc al jove esclat, veuré vessar-me, per la boca i els ulls, les flors. Celebraré una visió renovada prenyada de fruits que resolen alguns entrebancs de viure.

Anuncis